1
2n Magisteri “B” Universitat de València
Mario Canuto Sánchez
Salvador Cebriá Carrión
Vera Chamorro Boscá
Arantxa Chover Domingo
Beatriz Correcher Ramos
Olga Coscollar Solero
Yolanda Ruiz Nieto
2
Gimnàstica i introducció al treball
La paraula “gimnàstica” prové del grec gymnastike, entès com “afició als
deports atlètics”.
La gimnàstica començà a desenvolupar-se a la ciutat de Grècia, al segle II
abans de Crist, on els seus ciutadans creien que la unitat entre el cos i la
ment, sols podia arribar a aconseguir-se mitjançant l’exercici físic.
Per aquest motiu, la gimnàstica era considerada fonamental en l’educació
dels xiquets.
Es podien distingir tres programes d’exercicis gimnàstics. Un estava destinat
al manteniment de la condició física, l’altre per a l’entrenament militar dels
ciutadans allistats a l’exercit, i l’últim, tractava d’una espècie d’entrenament
per a atletes.
Més tard, aquest programes i tècniques es van reformar, concretament a
Alemanya i Suècia on van sorgir club gimnastes per a desenvolupar la força
física i la autodisciplina (idees nacionalistes), al cas d’Alemanya, i
emfatitzant el ritme, i la coordinació de moviments en el cas de Suècia.
Al segle XIX, alguns emigrants suecs i alemanys, es van instal·lar a Estats
Units, on van instaurar les idees gimnàstiques d’aquests, aplegant a
instaurar-se a les escoles també. Encara que, la gimnàstica no va adquirir
gran rellevància fins anys posteriors, als quals ja s´havia estès per mes
territoris, abastant la gran majoria de l’actual Europa. En el cas d’Espanya, la
gimnàstica va adquirir gran importància, aplegant a fundar-se l’Associació
Amateur de Gimnàstica (1888) a Madrid.
3
L’any 1896 es va implantar aquesta disciplina als Jocs Olímpics, encara que
tan sols podien participar els homes. D’altra banda, la presencia femenina en
aquests jocs, no es va donar fins 1928.
En conclusió, la gimnàstica ha fet una notable evolució des de el seu
naixement, aplegant a considerar-se en la actualitat, no tan sols un esport, si
no també una activitat de distracció, tant per als practicants d’aquest, com
per a l’audiència.
Educació física. Evolució històrica
Evolució històrica
En este apartat pretenem oferir una visió de la educació física destacant les
influencies mèdiques, militars i pedagògiques de cada període històric més
significatiu.
Encara que en el renaixement aparegué com disciplina educativa, en 1762 va
aparèixer per primera volta el terme educació física en una obra de J.
Ballexserd.
-De la Antiguitat al segle XIX
GRECIA CLÁSICA.
Fins arribar a este període històric cal dir que las principals activitats
motrius se limitaven a la caça y a la pesca. Més tard amb la revolució
neolítica la activitat física se vincularà també als rituals socials y religiosos
mitjançant danses y jocs.
No serà fins la cultura grega en Atenes quan es planteja el fet físic com
element educatiu.
Important és el terme Paideia on se expressa l´ideal global de formació del
individu, on existeix un equilibri entre lo físic y lo intel·lectual. En este
període els valores físics i estètics són indissociables dels espirituals, per
això denominaren els exercicis corporals gimnàstica, terme utilitzat per
primera vegada i que s’imposà en el s.XIX, com un element inseparable de la
4
Paideia clàssica que recomanava la gimnasia per al cos i la música per a
l´ànima.
Es en este període on apareix per primera volta la olimpíada (des de el segle
VII aC.) como certamen lúdic-competitiu amb elements també religiosos.
Més tard autors coneguts com Sòcrates o Aristòtil aniran consolidant la
ruptura educativa de ment-cos, limitant la gimnasia a funcions de
manteniment de la salut.
ROMA
Desapareix l´element Paideia. El desenvolupament territorial de Roma va
crear la necessitat de tindre un exèrcit militar ben preparat que més tard es
conegué amb el nom de gimnàstica militar. El poble romà prescindia de les
olimpíades i celebraven jocs on destacava la professionalitat dels gladiadors
i l’espectacle. Molts filòsofs romans van prestar atenció a l´educació corporal
en el context educatiu.
EDAT MITJANA
Els exercicis físics donaran pas als exercicis espirituals. El cos no serà
objecte d´educació si no és per aconseguir el seu domini. El cos s´ha
convertit en el temple de l´ànima. Només es va valorar positivament el cos
quan s´utilitzava per a la guerra. Tant es va valorar que la noblesa celebrava
tornejos i justes.
Ni en l´àmbit pedagògic, ni metge, ni higiènic, l´Edat mitjana va aportar gens
significatiu per a l´evolució de la educació física.
Pestalozzi
Johann Heinrich Pestalozzi (Zuric, 12 de gener de 1746 - Brugg, 17 de febrer
de 1827) conegut en els paı̈sos de llengua espanyola com Enrique Pestalozzi,
va ser un pedagog suı́s, un dels primers pensadors que podem denominar
com a pedagog en el sentit modern del terme, perquè ja hi havia pedagogs
5
des de l'època dels grecs. Reformador de la pedagogia tradicional, va dirigir
la seua labor cap a l'educació popular.
Per analitzar a Pestalozzi hem agafat un text anomenat “Sobre l'Educació
Fı́sica com introducció a una proposta de gimnàstica elemental, en una sèrie
d'exercicis corporals”.
Per aquest pedagog suı́s, l'EF és un mitjà educatiu imprescindible en la
formació integral del xiquet i el seu objecte no és el desenrotllament
d'habilitats particulars sinó, respectant les lleis de la naturalesa i atenint-nos
a les disposicions infantils, estimular el desenrotllament de les més globals i
polifacètiques.
Pestalozzi és un dels clàssics de l'educació fı́sica. Per a ell l'Educació Fı́sica és
un art necessari i deliciós. Afirma que La carència d'esta necessària formació
comporta malaptesa de moviments, incapacitat per a desembolicar-se amb
soltesa, etc.
Pestalozzi ens explica en este document que l'EF ha degenerat perquè ha
prestat més atenció a l'especialització i al domini d'habilitats particulars que
al subjecte en el seu conjunt ; l'art de l'educació fı́sica, tal com es ve
practicant, ha degenerat fins a arribar a oblidar la pròpia persona.
La ruptura de la globalitat i harmonia entre les dimensions moral,
intel·lectual i fı́sica, d'una banda, i de la base general i comú de la “gran
desviació” desenrotllament i l'exercitació fı́sica, d'un altre, constituı̈x, segons
Pestalozzi, el en l'educació de la seua època. Una desviació que es plasma en
l'oblit per part dels docents que la naturalesa humana ha de ser el punt de
partida de la formació de la persona en el seu conjunt.
Pestalozzi fa referència a les desigualtats de les classes socials dient que les
classes acomodades, per a les que el corporal sempre tindrà importància,
posseı̈xen mitjans per a alimentar-se, moure's, cuidar-se, gaudir d'alegries,
etc. Però els pobres tenen dificultats per a alimentar-se, la seua estatura és
insuficient, les preocupacions i angoixes dels humils "roseguen el seu cuos"...
D'acı́ la urgent necessitat d'EF per al poble i els pobres.
Pestalozzi afirma que les circumstàncies laborals, socials i culturals del pais
tampoc favoreixen l'Educació Fı́sica.
Com a objetctius d'una bona Educació Fı́sica trobem que el xiquet necessita
espai de joc lliure i divers on puga satisfer la seua tendència a moure's, on
puga desenrotllar d'una manera lliure i divers les seues disposicions
corporals. L'important és el desenrotllament de la seua capacitat general a fi
que puga ser aplicada a qualsevol situació o necessitat especı́fica.
En una paraula, el xiquet ha d'aconseguir capacitat i habilitat en totes les
seues disposicions a fi de poder actuar segons les exigències de les diverses
situacions i circumstàncies.
Per a aconseguir açò cal activar en el xiquet, des dels seus primers años,un
elevat, vivaç i autònom sentiment de capacitat.
Canviant de tema i fent referència al terme "naturalesa", per a Pestalozzi la
6
naturalesa no estimula només el desenrotllament d'unes capacitats
particulars. A més, la naturalesa seguix una progressió de manera que les
habilitats particulars o les que el xiquet utilitza només en rares ocasions són
objecte d'un estı́mul de menor intensitat que aquelles que es necessiten
diàriament: " hem d'intentar vore...el que la naturalesa posa en el xiquet per
al seu desenrotllament corporal "
Els moviments que s'inicien des de tot just nàixer , els jocs amb el propi cos,
etc., són la resposta a les necessitats i exigències sensitives infantils i
constituı̈xen el fonament natural del desenrotllament fı́sic i de l'educació
corporal. El punt de partida i els mitjans de desenrotllament són tan simples,
fàcils i aplicables que no poden ser vistos de cap manera com un art. En este
context, el paper de mare és crucial i totes elles saben com posar-los en
pràctica.
La gimnàstica natural feta a casa amb la mare i amb el pare és la base de
l'educació artificial posterior la qual haurà de mantindre dita elevada
connexió de manera que, tal com fa la naturalesa, el desenrotllament fı́sic,
intel·lectual i moral es realitzen en perfecta harmonia.
El destı́ del xiquet és arribar a ser autònom en una triple direcció, en el
moral, en l'intel·lectual i en el fı́sic. Este procés, en el que l'educació escolar,
la formació artesana i la formació professional constituı̈xen el punt de
transició, està molt condicionat pel punt de partida, per l'amor i atenció
dispensat per la mare que, en el cas de les persones pobres, pot arribar a ser
una pesada càrrega ja que es veuen obligades a fer tot el que es puga per a
cuidar poc de si mateixes i aixı́ poder socórrer els seus fills.
En la mesura que els xiquets va passant de l'estat d'atenció amorosa
autoatenció i autonomia, adquireixen la capacitat d'ocupar-se i alegrar-se
per si mateixos.
Anem cap altre costat i parlant de la gimnasia, hem de dir que l'objectiu i fi
últim de la gimnàstica és ja precisament establir en el xiquet, a través del seu
cos, aquella perfecta unitat i harmonia amb la seua ment i amb el seu cos.
La gimnàstica, en la qual cosa es referix al cos, ha de buscar el
desenrotllament de totes les disposicions i possibilitats fı́siques donades per
la naturalesa a fi que el xiquet puga fer un ús autònom d'elles.
Quant als aspectes educatius de la gimnàstica, distingim 3:
- En l'aspecte intel·lectual ha de suscitar en l'educand una intuı̈ció perfecta i
una viva consciència de les seues capacitats corporals, ...de les lleis
invariables de les mateixes dels infinits modes diversos d'usar-les. Ha de
desenrotllar les capacitats d'observació, pensament, comparació i
comprensió.
7
- En l'aspecte estètic ha de proporcionar a la raó i a la bona voluntat
d'educand un domini absolut, lliure i autònom de si mateix adequat a la
naturalesa com a les lleis del cos. El xiquet ha d'arribar a ser amo de ... el seu
cos com a instrument de la seua ànima.
- En l'aspecte de la capacitat professional l'educació corporal ... ha de dotar
de facilitat i seguretat per a l'adquisició d'aquelles habilitats particulars
exigides per qualsevol modalitat professional o forma de vida. A més li ha de
proveir de multitud de mitjans auxiliars per a la seua pròpia defensa i per als
distints treballs
Quant al caràcter pedagògic que proposem es tracta simplement de
continuar i completar l'acció de la naturalesa
Pestalozzi afirma que hi haurà qui considere que els exercicis són molt
simples i infantils, y... haurà encertat. Però aquells a què els pareguen
ridı́culs, afig, és perquè no coneixen els xiquets ni les seues necessitats, ni
saben a quin grau de força i autonomia corporals porten. Finalment,
Pestalozzi remet als resultats d'esta educació fı́sica, a la que els xiquets
s'entreguen amb alegria i viu plaer, millorant la seua habilitat general i
valentia, adquirint una energia tant mental com corporal i generant notables
canvis en aquells que pareixien els més desvalguts, peresosos i inactius.
Pestalozzi i l'Empirisme
Entre unes de les seues aportacions Pestalozzi va crear un sistema educatiu
basat en que la intel·ligència només és possible per mitjà del coneixement
espontani, tenint un objectiu principal que era adaptar el mètode
d'ensenyança al desenrotllament natural que anava tenint el xiquet on devia
d'aprendre de les seues pròpies experiències. La seua proposta pedagògica
per a l'educació popular proposava que totes les institucions d'ensenyança
propiciaren una educació més democràtica entre tots. Les seues propostes
pedagògiques no tenien fonaments cientı́fics només sorgien de la intuı̈ció
que Pestalozzi tenia. Entre els seus aportacions més importants quant a
l'educació cal ressaltar que va perfeccionar els mètodes d'ensenyança de
lectura, de llenguatge i de càlcul. L'objectiu principal era integrar els xiquets
d'escassos recursos a la vida social, través de l'ensenyança d'un ofici.
Pensava que els seus propis alumnes a llarg termini serien els educadors del
demà.
De la teoria a la pràctica i el mètode
8
Pel que Pestalozzi es va fer més conegut va ser pel seu mètode d'ensenyança,
que ell mateix va tractar de divulgar i al mateix temps en uns quants paı̈sos
europeus es van fundar escoles pestalozzianas, entre ells Espanya. Ell ens
diu que el coneixement humà comença amb la intuı̈ció sensible de les coses i
que a partir d'ella es formen les idees, ens diu també que el mètode
d'ensenyança ha de seguir este mateix procés que s'ha d'adaptar-se al
desenrotllament mental del xiquet en cada moment donat. Els coneixements
han d'anar avançant, des de les intuı̈cions confuses dels xiquets, a unes idees
clares i distintes.
L’educació ha d´aconseguir que l'home arribi a la perfecció. L'educació ha de
ser instintiva, moral i social. El principal objectiu era integrar xiquets
d'escassos recursos a la vida social, a través de l'ensenyança d'un ofici.
El docent havia d'estar al servici del xiquet, no era una figura autoritària.
L'alumne havia de tindre molta confiança en sı́ mateix i en les seues
capacitats. L'escola més que una escola era un taller, un ofici. El principal
valor del seu interès va ser el de l'educació igualitària, és a dir, poder educar
gent marginada
Origen esport modern
Existeix un consens més o menys generalitzat en senyalar que l´esport
modern nasqué en Anglaterra, en el segle XVIII, mitjançant un procés de
transformació de jocs y passatemps tradicionals en el que tingueren un
paper rellevant les escoles i clubs anglesos. Alguns personalitzen més i
senyalen a la figura de Thomas Arnold (1785 - 1842), director del Col·legi de
Rugbi en la primera meitat del segle XIX. Arnold, clergue a més de pedagog,
volia fomentar l´afició pels jocs reglamentats com mètode per desenvolupar
la solidaritat, la competitivitat y el “joc net” entre els seus alumnes.
Però deixant a un costat anècdotes circumstancials l´esport tal y com
hui el coneguem, va sorgir i es consolidà en tot el món a finals del segle XIX
degut a fenòmens socials, de classe, molt concrets.
“El principal objectiu de la nova xicoteta burgesia era el de distingir-se
de la classe obrera. La segregació residencial era una forma d´estructurar a
eixes masses de vida confortable en un grup social. Com hem vist, l´educació
era altre procediment. Ambdós aspectes estaven vinculats per una pràctica
que es va institucionalitzar en l'última cambra del segle XIX: l'esport.
9
Formalitzat en aquest període en el Regne Unit, que va aportar el model i el
lèxic, es va estendre com la pólvora a altres països. Al principi, la seva forma
moderna estava associada amb la classe mitjana i no necessàriament amb
l'alta. En ocasions, els joves aristòcrates podien intentar algun tipus de feta
física, però la seva especialitat era l'exercici relacionat amb la munta, mort o
atac d'animals o persones: la caça, el tir al blanc, la pesca, les carreres de
cavalls, l'esgrimeixi… De fet, en el Regne Unit, la paraula esport es reservava
originalment per a aquest tipus d'activitats, mentre que els jocs i proves
físiques que ara cridem esport eren qualificats com ‘passatemps’. Com de
costum, la burgesia no solament va adoptar sinó que va transformar formes
de vida aristocràtiques.”
“Els nous esports van arribar també a la classe obrera, i ja abans de
1914 alguns d'ells eren practicats amb entusiasme pels treballadors i eren
contemplats i seguits amb passió per les multituds. Aquest fet va atorgar a
l'esport un criteri intrínsec de classe, la categoria amateur, o més aviat la
prohibició o segregació estricta de casta dels ‘professionals’. Cap amateur
podia sobresortir autènticament en l'esport tret que pogués dedicar-li molt
més temps del que era factible per a les classes treballadores, tret que
rebessin uns diners per practicar-lo. Els esports que van arribar a ser més
característics de la classe mitja, com el tennis, el rugbi, el futbol americà (…)
rebutjaven tenaçment el professionalisme. L'ideal amateur, que tenia
l'avantatge addicional d'unir a la classe mitja i a la noblesa, es va encarnar en
la nova institució dels Jocs Olímpics (1896), creació d'un admirador francès
del sistema britànic d'escoles privades
“Que l'esport era considerat com un element important per a la formació
d'una nova classe dirigent segons el model del ‘cavaller’ burgès britànic
d'escola privada resulta evident pel paper que va correspondre a les escoles
en la seva introducció en el continent. És indubtable també que l'esport tenia
una vena patriòtica i fins i tot militarista. Però també va servir per a crear
nous models de vida i cohesió en la classe mitja. El tennis, que va començar a
practicar-se en 1873, no va trigar en convertir-se en el joc per excel·lència
dels districtes de classe mitja, en gran mesura perquè podien practicar-lo
membres d'ambdós sexes i, per tant, constituïa un mitjà per a fer amics que
no havien estat presentats per la família (...) L'alpinisme, el nou esport del
ciclisme i els més tardans esports d'hivern, precedits pel patinatge, també es
van beneficiar de forma important de l'atracció dels sexes i, per aquesta raó,
van ocupar un paper important en l'emancipació de la dona.”
10
“També els clubs de golf ocuparien un paper important en el món
masculí anglosaxó entre les professions liberals i homes de negoci de classe
mitja (...) Abans de 1889 solament existien dos camps de golf en tot
Yorkshire. Entre 1890 i 1895 es van inaugurar un total de 29. De fet,
l'extraordinària rapidesa amb que totes les formes d'esport organitzat van
conquistar tota la societat burgesa entre 1870 i els primers anys del segle XX
sembla indicar que l'esport venia a satisfer una necessitat molt més àmplia
que la de l'exercici a l'aire lliure. Paradoxalment, almenys en el Regne Unit,
en la mateixa època van sorgir un proletariat industrial i una nova burgesia
o classe mitja conscients de la seva identitat, i que es definien enfront de les
altres classes, mitjançant formes i estils col·lectius de vida i d'actuació.
L'esport, creació de la classe mitja transformada en dos vessants clarament
identificades per la classe, va anar una de les formes més importants
d'aconseguir aquest objectiu.” Hobsbawm, I., L'Era de l'imperi (1875-1914).
Escoles gimnàstiques i moviment
A principis del segle XX apareixen pràcticament de forma simultània quatre
grans moviments gimnàstics que donaran lloc a les seves respectives Escoles
i Sistemes Gimnàstics (Quadre 1), els quals, segons Richard Mandell (1981),
van tenir el seu origen en els corrents intel·lectuals més destacades del segle
XIX, com són el racionalisme, el romanticisme, el nacionalisme, la
democràcia i l'ideal pedagògic.
Cadascuna d'aquestes tendències es caracteritza per una sèrie d'elements
comuns que van a donar lloc a una concepció analítica, natural, rítmica o
esportiva del moviment, no obstant això cadascuna d'elles no va a dur
associada de forma permanent i exclusiva en el temps els trets identificatius
11
propis que la caracteritzen, a causa de la influència d'altres tendències
sorgides, en molts casos, com reacció o derivació de les ja existents
A continuació procedim a comentar cadascuna de les escoles i moviments
gimnàstics referint-nos solament al relacionat amb la pedagogia i educació.
Així doncs parlarem de l'escola alemanya i el moviment de centre, de l'escola
sueca i moviment del nord, de l'escola francesa i moviment de l'oest i,
finalment de l'escola anglesa i moviment esportiu.
Escola Sueca
Respecte a l'escola sueca, comentar que va ser Pestalozzi qui va assentar les
bases del sistema educatiu suec. L'escola sueca ha estat qualificada
d'estàtica, ordenada, quadriculada, i és que la seva metodologia es
caracteritza per ser molt analítica, gens lúdica, utilitza moviments
estereotipats i ensenya mitjançant ordres. Els dos autors que destaquen en
l'escola Sueca del XIX són P.I.Ling y el seu fill H.Ling, autors destacats i
influents en molts altres autors i corrents. P.I.Ling és el pare de la famosa
Gimnàstica Sueca, la branca que realment defineix el seu mètode és la
Metgessa, que pretén el desenvolupament harmònic del cos mitjançant la
correcció dels vicis posturales, el que converteix la seva gimnàstica en
terapèutica i per tant clarament dirigida per a adults. H.Ling el denominat
“Pare de la gimnàstica escolar” va traslladar les idees del seu pare al nen i a
l'ambient educacional de l'escola. Crea les famoses taules de gimnàstica.
Encara queden actualment restes d’esta gimnàstica per exemple en el
material de la EF escolar com bancs suecs, espatlleres, aparells gimnásticos.
12
L'evolució d'aquesta escola va donar lloc al Moviment del Nord o també
cridada Gimnàstica Neo-Sueca, en la qual ens interessa, la manifestació
Tècnic-Pedagògica, la més propera als sistemes educatius. En aquest corrent
destaquen 3 autors; N.Bukh, I.Björksten i I.Falk. Finalment cal destacar a un
autor eclèctic de les dues manifestacions, J.G.Thulin, creador dels “contes
gimnásticos” i de l'exercici en forma de joc, amb integració del cos i la ment i
amb l'objectiu de mobilitzar tot l'organisme. Aquest moviment va crear la
necessitat d'utilitzar la música com factor educatiu en les classes d'I.F.
Escola Alemana
En l'escola alemanya destaquen dos autors; Guts Muths i Jahn. Dos fets, com
l'aprovació de l'exercici corporal per part del món intel·lectual i l'exacerbat
patriotisme alemany després de la derrota front Napoleó es reflecteixen en
l'educació. Així la postura pedagògica de Jahn està encaminada a la salvació
de la pàtria, el mètode gimnàstic, “Alternin” o “Turnkunst”, té un paper
important en el canvi polític, social i educatiu, s'organitza en els col·legis de
forma paramilitar, en Batallons Escolars. Jahn en el seu mètode no fa
progressió ni dosatge, sinó activitats relacionades amb l'exèrcit; jocs violents
i de combativitat, competicions amb carreres, salts, lluites i aparells...
L'evolució de l'escola alemanya dóna lloc ja en el s XX al moviment gimnàstic
de Centre, que inclou a Suïssa, a Alemanya i a Àustria, i té dos moviments o
manifestacions de tipus pedagògic, una Artístic-Rítmica i altra Tècnica. Si
ens referim a la primera hem de destacar diversos autors, J.Dalcroze,
I.Duncan R Laban, M.Wigman, R.Bode i H.Medau, tots ells relacionen la
gimnàstica amb la dansa. L'altra manifestació del moviment de Centre, la
Tècnic-Pedagògica, està representada per K.Gaulhofer i M.Streicher,
creadors de la Gimnàstica Natural o Escolar Austríaca. És un model educatiu
de caràcter integral perquè entén que l'individu és una unitat psico-física
indissoluble. El mètode pretén que l'alumne incorpori l'activitat física a la
seva vida quotidiana de forma significativa i que el nen es desenvolupi de
forma natural. La EF no és una habilitat sinó un acostament a la naturalesa,
integració grupal i formadora de caràcter.
Escola Francesa
Respecte a l'escola francesa, l'autor més representatiu és F. Amoros,
fortament influenciat per Pestalozzi i en menor amidada per Jahn. La millor
definició del seu mètode és que posseeix l'essència pedagògica però és
militar en la forma. Els pilars del seu ensenyament són la música i la
13
gimnàstica i el seu objectiu és arribar a la fortalesa física i l'educació del
caràcter (valor moralitzador), a pesar d'això, no té finalitat escolar alguna,
està renyida amb tot contingut pedagògic. L'evolució d'aquesta escola va
donar lloc al moviment de l'Europa occidental, o de l'Oest on ens interessa la
manifestació Tècnic-Pedagògica, en la qual destaca G.Hebert i el seu “Mètode
Natural” mitjançant el qual intenta reconstruir les activitats físiques de
l'home primitiu en la naturalesa. El seu objectiu és el desenvolupament físic
integral i com metodologia utilitza els recorreguts, el treball educatiu
continu, treball en ones i contra-ones i la classe dividida en grups o nivells:
forts, mitjans i febles. També ens interessa altre autor d'aquest moviment
però d'influxos eclèctics (Amoros i escola sueca), es tracta de G.Demeny,
mètode en el qual distingeix gimnàstica d'aplicació per a adults i gimnàstica
educativa per a nens, els objectius d'aquesta última són: Higiènics, estètics,
econòmics i morals. És un mètode científic, racional i utilitari, que integra els
jocs com distracció psicològica.
Escola Anglesa
Una vegada vista l'escola alemanya, sueca i francesa, i els seus respectius
moviments continuadors de centre, de nord i de l'oest, vam finalitzar amb
l'escola anglesa. Aquesta escola difereix de les altres que roman
pràcticament invariable al llarg dels segles XIX i XX, és la qual més dura en el
temps. En Anglaterra l'esport es posa al servei de l'educació i de la formació
del caràcter. L'autor que la representa és T. Arnold, qui va introduir grans
reformes en el sistema educatiu anglès; empra l'esport bona part de l'horari
escolar, propiciant la difusió en les escoles i universitats no del moviment
gimnàstic, sinó dels jocs esportius, de les activitats atlètiques i sobretot dels
esports d'equip (especialment el rugbi). El seu mètode es basa en
l'autogovern, en els principis de recreació, joc, esport i regles de joc; en l'ús
de normes estrictes per a adquirir valors nobles (fair-play, gentleman) i en
l'educació basada en la jerarquia de l'intel·lecte per sobre del cos. A partir
del moviment esportiu iniciat per Arnold en l'escola anglesa, neixen a
Anglaterra molts dels esports que avui coneixem (ricket, regates...) posantlos
al servei de l'educació i formació del caràcter. En aquesta època
destaquen autors com P. De Coubertin que a més d'organitzar els Primers
14
Jocs Olímpics Moderns, destaca per les seves aportacions a l'esport modern i
per lluitar per introduir els esports en els col·legis.
Corrents intel.lectuals
Racionalisme
El racionalisme és un corrent de pensament filosòfic el qual considera que
l'única manera de conèixer la veritat és per mitjà de la raó, relacionat amb la
Il·lustració (segle de les llums-de la raó-) ja que considera als sentits com
insuficients i que poden arribar a portar-nos a l´engany. Aquesta doctrina
volia convertir la filosofia en una ciència exacta com les matemàtiques. Té
com una de les seues característiques mes importants la defensa
l'innatisme i el coneixement a priori del mateix mode que en té
l'evidència com a criteri únic del coneixement veritable. Es completament
contrari a l´empirisme i a la figura autoritària. En alguns epígons de
l'escolàstica va ser un terme pejoratiu per referir-se a aquells pensadors que
pretenien -inútilment- arribar a la veritat només amb la raó.
Romanticisme
El Romanticisme es va originar a Alemanya a final del segle XVIII, comença
sent un moviment literari però que ràpidament començà a influenciar a les
demes arts. Es por considerar com una reacció oposada al racionalisme de
la Il·lustració i el neoclassicisme, i que contràriament a ells, li dona
importància al sentiment. Té un caràcter revolucionari i trencador amb les
convencions socials de l'època. La seva característica fonamental és la
ruptura amb la tradició, i també amb l'ordre i la jerarquia dels valors sòcioculturals
que predominants en aquells anys.
La seua finalitat es la recerca de la llibertat autèntica. Com que el
romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i
l'home mateix, aquest moviment artístic és molt apareix representat de
diverses formes que varien en funció del país on ve cada representació
artística, fins i tot en poden aparèixer distintes tendències dins d´una nació.
15
Més tard, el Romanticisme es fragmentà i va anar evolucionant en diversos
corrents on destaca el Surrealisme que és una exageració del Romanticisme.
Nacionalisme
El nacionalisme és un corrent de pensament que fica a la nació com una de
les bases del desenvolupament de l´home, ja siga a nivell polític o
cultural.tant.Al segle XVII ja va aparèixer com un moviment social i ideològic,
i poc mes tard, es consolidà amb un corpus teòric durant el segle XVIII i
esdevingué el corrent polític hegemònic durant el segle XIX. Ha sigut un
corrent prou violent en alguns casos i ha suscitat tot tipus d´amistats del
mateix mode que enemistats.
Com a ideologia, afirma que tan sols allò que ve determinat per l´acció de
l´estat fonamentat en el principi de determinació es l´única cosa legítima
Democràcia
La democràcia és una forma d'organització on el poder és compartit per la
totalitat dels membres que formen el grup on es practica la democràcia, i on
mitjançant la participació directa o indirecta, les decisions es prenen seguint
la voluntat col·lectiva del grup, aconseguint d´aquest mode la legitimació de
les mateixes.
En sentit ampli, la democràcia és una forma de convivència social en la qual
tots els seus habitants són lliures i iguals davant la llei i les relacions socials
s'estableixen d'acord a mecanismes contractuals.
Ideal pedagògic
L´ideal pedagògic que hem seleccionat en aquest treball es el presentat per
Rousseau, autor que en seu llibre El Emilio.
16
D´aquest ideal es poden treure diverses conclusions com que l´educació que
ha de rebre el xiquet ha de ser adaptada a ell, ja que no és un home de
mesures diminutes, i per allò, no hem de tractar-lo com a un home.
En aquest ideal pedagògic, mostra també la importància de la figura del
mestre, el qual és la font de coneixement per a l´alumne, i finalment, que
l´educació que rep ha de sorgir del lliure desenvolupament del seu ésser, les
seues aptituds i les tendències naturals.
Per saber més. Blog amb articles relacionats
http://museodeljuego.org
http://www.deportevalencia.com
http://www.rfegimnasia.es
http://www.revista-apunts.com
Bibliografia
Cecchini, J.A. (1994). El método psicotécnico de Jean Le Boulch. En, VVAA La Educación Física y
su Didáctica. Madrid. Publicaciones ICCE, 215-224
Moral, A (1994). La escuela natural austríaca. En, VVAA La Educación Física y su Didáctica.
Madrid: Publicaciones ICCE 193-201
Loza, E (1994). Los métodos analíticos. En, VVAA La educación Física y su Didáctica. Madrid:
Publicaciones ICCE, 177-192.
González, R., Madrera, E y Salguero, A.(2004). Las escuelas gimnásticas y su relación con la
actividad física y educación físca actuales. Efdeportes, 73.
Rios, M. (29003). Aproximación conceptual. En Merceder Rios Manual de educación física
adaptada al alumnado con discapacidad. Barcelona: Paidotribo, 19-45
http://www5.uva.es/agora/revista/7/agora7-8_burgos_8.pdf
17
http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Portada
http://www.efdeportes.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada